La
Casa Milà (La Pedrera)Suposo que visquis on visquis, després d'un rato, deixes de veure la seva bellesa particular. Tot i així, no m'acaba mai de sorprendre com la gent pugui caminar pel carrer a Barcelona sense aixecar el cap. Encara que només sigui per no ensopegar-se amb els turistes que tenen els ulls clavats a la Casa Milà (l'obra mestra d'en Gaudí), una galeria preciosa de vidre de color, o un teatre modernista, estranyament florit.
La
Casa Milà (La Pedrera)Pot ser la cosa més estranya de La Casa Milà (que es diu així per que es va fer per la família Milà pel gran arquitecte català, Antoni Gaudí, és clar), és que és un bloc de pisos. I que la gent que hi viu és gent normal. Bueno, igual és gent normal amb algo més de pasta que la gent realment normal, però no gaire més. Sobre tot, penso que van tenir sort que els seus avis estiguessin en el lloc adecuat en el moment adequat. Pots fer una visita fins a dalt de tot de la Casa Milà per veure les ximeneies genials. A vegades, la botiga de moda, però no per això menys divertida (Vinçon), obre les portes al pati de darrera del segon pis (per vendre els mobles de pati) i pots tenir un punt de vista única de la Casa Milà--amb la roba estesa i tot.
Els meus amics gallecs em diuen que La Coruña és famòs per les seves galeries de vidre, ja que plou sovint i les galeries obertes no són gaire pràctiques. Un passeig tranquil per l'Eixample (el centre de la ciutat) de Barcelona establiria que Barcelona fa prou competència a La Coruña. Les més espectaculares es troben a les cantonades; casi surten pel carrer, per sobre les cantonades arrodonides, que es diuen xamfrans, que es veuen sovint en aquest barri.
El
Palau de la MúsicaGuardo un lloc especial en el meu cor per aquest teatre sobrecarregat, ornat, i modernista (no sé per què en anglès aixó se'n diu Art Nouveau), construït a principis de segle per un dels tres arquitectes catalans més famosos, encara que no gaire fora del seu país, Domènech i Muntaner. Quan mires al Palau de la Música, tens la sensació que aquest arquitecte només va rebre una comissió en tota la seva vida i s'hi havia entossudit en aprofitar-se'n completament de la situació, fent servir totes les tècniques que coneixia. Hi ha vidre de color i rajoles i estatues i una passada de color. El Palau de la Música es va construir per un grup coral que es diu L'Orfeó Català. Vaig tenir la sort de cantar amb ells durant una temporada. Va ser genial. Durant el "break", anavem al bar del teatre i preniem cafés i moscatell (els altres cantants juraven que anava bé per la veu) i ning&; no es fixava mai en les estatues de les dives que se'n surtien de l'escenari, la canelobre inmensa de vidre que penjava del sostre i el cavall i la carrossa que corrien per una pared.